SOLES LA MAR Y YO I Si yo fuere un humeru, talamente, el sol de primavera nun sería un tronzaor que franciera la mio infancia. Si yo fuere un humeru, talamente, l’agua d’abril sería un estrechu camín medrando nos domingos. II Ámovos pallabres xiblu que me peslláis los llabios, pallabres sin dicir que’n delles vegaes asomáis a los güeyos y en madexes d’agua espardéis la murnia y l’orpín, y el collor allunáu enceso’n toles nueches. Ámovos entós, a la escontra’l silenciu, dientru de mí —manacial prietu de prietu xorrecer y rabia— porque sois tolos soles que me faen falta ver curiando de les tardes. Pallabres ñidies de la mio raza, rellumos marxinales qu’arrecoyéis mio voz nel frío de los iviernos, pallabres ensin dicir, pallabres saborgaes na mio llingua: Ámovos. III De ná te sirvió, agora que la mar y tú táis tan soles, amparar el mio cuerpu desaniciáu nel aire cuandu les tardes fríes dan cuenta del pasáu, cuandu les grietes mudes son una realidá enriba la nuesa piel. Fuxidizo lo humano, les hores de la lluz y de la risa cuayáronse nos llabios, y una vegada más torna la incertidume. Agora, soles la mar y yo, tamién acariciamos la humidanza les foles y escuéznos tanta sal de sabores perdíos, duelnos el nun tener onde afitar los brazos, ver que l’azul de l’agua s’espalma na nuesa ausencia. (Adréi, 2, 1987)