ORACIÓN DE LA FONTE Virxen del prau, nun dexes la nuesa ánima sumise nel infiernu onde’l cuerpu paga un tributu enquivocáu. Si he tarazame un mechón, que nun s’ufierte al mármole ciegu del divinu Homeru. Sinón nel ara vexetal de dalgún dios veceru. En cuantu a Ella callar la boca ye lo que convién. Mio bien, ¿qué cosa plena se sustancia ente les mios y les tos voltures en llegando al cumal de les cordures que conxela l’aliendu y mos lu llancia más p’allá, a la fonda abegosa chancia d’un querer d’infinitu, perescures les llendes esnidioses nes qu’afures? Sol exe relluciente d’una albancia ingrientos y mayaos pies y manes danme la razón. Pos nel intre sales derrompiendo los vieyos afilvanes al anchu rueldu de les coses vanes, esbíllesme les bones de les males y en besándonos tórnesles reales.