CANON MAYOR   ¿Per ónde empezaré a llorar les acciones de la mio vida desgraciada? ¿Pela fueya del árbole que secó ensin la lluvia d'hibierno o pel calce del río onde xacen en piles los regodones roxos como'l sangre, nidios como la piel de les muyeres o pel tesu olvidáu onde quema'l fueo de lleña empicao na cuerra desfecha pola ñeve solombrizo? Yera un suave despertar de catasoles na distancia na distancia gris y verdexante y mariella de ceniza cuando ye'l día y surde la neblina hasta'l cumal del corazón y baxa la fresca visita de les violetes a les manes de los paisanos qu'apigacen na eternidá -arnia ensin cazumbre, voz sin cuerpo, tierra na tierra, instante ensin instante pelos sieglos.   Yera un xinero que sucede a otru xinero, boca ente les vieyes cases de les ortigues infantiles. Mira'l norte, mira'l sur y a les caleyes del frío. Yera un hibierno: les mapoles furaron pela ñeve, desaron la granda roxa, mil manches roxes fuxitives nes llanaes, nos valles, nes fastieres solanes y avisiegues. Y nós que les víemos morrer a cada qué, sonríemos.