************************************************************* D. Enrique García-Rendueles: "Na muerte de D. Angel Cifuentes" FONTE: "Los nuevos bablistas" (1925) (Enrique García Rendueles) Respétase la grafía orixinal. *********************************************************************** LA NUICHE DEL 30 DE XINERO DE 1921 ¡ Anxelín ! ¿ Quién, demontres, Te chantó na mollera El dexar la Corrada Con so xentíu y plazuela, Y dir en busca picos De rozu y espinera ? ¡ Aquí sí que gociabes Con tanta cosadiella De Barbarina-Nica, Les Lines, la Rebeca EI gallu Bonifacia Y Constantín Reguera ! Pal barcu de San Telmo Iguabes una vela; ¡ Cuántu emperifollabes La Virxen las Marea! ¡ Aquello, sí, era gozu ! Amanecía la fiesta Apellidar el barriu Con una esquila llueza; Ena misa cantada Xeringar la incensera; Y repartir les motes Después á la reciella. ¡ Tamién diba, permaxu, Portando, ya, la trienza Del estandarte 'l Gremiu Por toa la carrera! << ¡ Redentor de Cautivos ! >>, Subiendo pela Cuesta Del Cholo, ¿ quién sin llárimes Pudo amirar to pena ? Ataes con escota Les manes, ¡ ye vileza !; Pero tan bien ansina Va buscate sin llercia. Dempués la santa Virxen, Añada con fachenda ; El pañolín Ilevaba Que ensuga so tristeza.... ¡ Que baile, qua folixa, Y cuánta engarradiella ! Castañes primerices Llenaben faltriqueras, Rosquilles y almendraos, Á pañuelaos, cualquiera Llevábalos pa casa; Más hoy ¿ quién lo dixera ? De amargos y tablilles Perdióse ya cencia; ¡ El tino la Bartola Llevósenos con ella ! ¡ La rifa los roscones ! EL diañu na mollera Tenía 'l Chisón metíu Dinciéndoi la ocurrencia, Pa que puxasen cuartos Al Doblón de la ufierta; Pero estes coses, fíu, ¿ Quién llagrima por ellas ? Dentós acá metío Entrambos pela Ilesia Abondo responsiamos Pela villina muerta. Pero a ti el mesmu diañu, ( ¿ Quién utru ?), na sesera Metióte allá en Tacones Fete cura d' aldea; Y el condergáu del trasgu ( ¡ Xesús, malditu sea !), Soplói enes oreyes Al ñuberu, na sierra De San Pablo, que tabes Per Ambás ena fiesta, Y aquisti enfurruñau Porque una vez n' andecha Echástei l' exconxuru Pruyói cobrá la deuda; Y empruno 'l monte Areo Esculachóse y suelta Diói á una ñubiquina Del sacu qu' acarreta, Que esnalando per aire Fíxose grande y ñiegra. Tú dibes enfilau Mansiquín pela senda, Apenes tapecío En sin curate della; Más díbase agrandando Y dende acá semeya La mar con sos cachones De inguiriñada cresta, Qu' el ánimu atristayen Del que los ve á la vera; Dempués los batallones Que ruxen ena guerra, Fuxendo y revoltiando Con más miles de güeltas Que rueda de molino Cuando 'l rabión trai priesa. Mentantu, ri que ri El ñeberu, na sierra, Inflando los papucos Enguruyaos de vieya, Asopla y un vientacu Con pingorotes Ilega. Aprietes tú pa casa Y el ventarrón arrecia, Dacá pallá roncando Lo mesmo que ñuviellas Que asienten yos escalda El fierru la pelleya. Les ñubes argayando En xaraciaos revientan; Y el paxarracu ñiegru, Que nun pinu s' atecha, Cudiaba 'l condergau Qu' armasti tú tal griesca, Y dando les esnales Enriba tí voltiea Glayando y mas glayando Comun' ánima en pena. De súpitu el relampiu Alluma toa la cuesta Y espáñase en troníos Qu' amorien la cabeza, Y quítente 'l sentíu De collumbrar la senda. Saltasti aqui una sebe Por mor de dar con ella, Y allá nunos bardiales Esbaries; á la güelta Trafúlquente cotolles; Topaste cola mesma, Y cien veces el filu Pierdis de la madexa; Mentanto 'l agua y fríu Rellumos; ventolera, Al alma acongoxada Engúrrienla de llercia Hasta qu' al fin metíu Allá nuna caleya: << ¡ La Soledá me ampare Que sólu toi con ella !, Apellidasti, probe, Tendidu na follera, Y el alma aforfugada Ansí dexó la tierra. ¡ Qué sólu allí tuvisti Metíu en tanta pena ! Pero aquella Santina Del barriu non te dexa Y per so manu enfiles A séntate al pie della.